Tornar-hi?
Jo no vull tornar al ritme frenètic d’anar amunt i avall i tenir tota l’agenda absolutament programada.
Maria Rovira Torrens
catorze.cat
I la pluja que et desperta, repicant sobre la barana; un soroll repetitiu, fins i tot molest, que no s’atura. L’aigua cau amb més força i augmenten els copets, com d’un martell, a aquell test que fa massa temps que, cada vegada que plou, et dius que has de canviar de lloc. I tens aquella sensació agradable de sentir-te protegida sota el nòrdic i un benestar que et recorre el cos al saber que a fora plou, que fa dia de quedar-se a casa, sense fer res o millor dit, fent-ho tot; estar amb tu i amb les teves coses, fer el que et vingui de gust i com et vingui de gust, des del privilegi que saps que gaudeixes per poder-ho fer.
I de cop ho comprens! Allò que fa uns mesos era un dels moments més esperats s’ha convertit durant les últimes setmanes en una sensació que fins i tot et genera neguit; o ara que hi penses bé, et generava neguit, perquè també has notat canvis dins teu en relació amb això aquests darrers dies. I és que ens han obligat a no fer res o, com deia abans, a fer-ho tot: estar amb nosaltres mateixes. No hem estat nosaltres les qui hem decidit aturar el ritme; no he decidit que avui no volia sortir de casa i que faria un pastís; he acabat fent pastissos com una estratègia per entretenir-me i omplir una estona d’unes hores que sovint han passat massa lentes. He estat intentant que els meus pensaments, el meu cos, les meves emocions no em molestessin; que les pogués tranquil·litzar, harmonitzar en certa manera. És aquest un dels reptes que potser algunes hem aconseguit treballar aquestes setmanes: la paciència.
La paciència és l’absència de neguit durant l’espera d’alguna cosa. És saber trobar aquella calma necessària per poder concentrar-te, per poder estar tranquil·la amb tu mateixa; per poder trobar la coherència interna entre el teu ritme cardíac, el que sents, el que penses i el que fas. I crec que jo me l’he treballada sense voler; ara m’adono que he anat trobant plaer en petites coses que en d’altres moments m’haguessin semblat tonteries. I de fet, fins i tot tinc la sensació que ja no espero que arribin grans coses; que no les vull si són per tornar a una casella de sortida on, només d’imaginar-me-la, ja no m’hi sento còmoda.
Fa dos mesos no m’hauria fet il·lusió aixecar-me un matí de diumenge, preparar-me un cafè i posar-me les vambes, el gore-tex, sortir a passejar per la ciutat amb la música i notar les gotes d’aigua acariciant-me la cara; veure els carrers buits mullats, tocar aquelles flors que només agafes quan vas a la muntanya; mirar aquella caseta que, si estigués al bell mig d’un poble de la Provença francesa, trobaries preciosa, però com que és al costat de casa ni tan sols t’havies aturat a mirar-la. I sí, també n’és de bonica aquesta casa! T’envaeixen emocions noves de redescobrir allò que teníem tan a prop i tan lluny alhora; la bellesa d’aquelles petites, petitíssimes coses; perquè al final la realitat que vivim és la que ens construïm dins nostre a partir del que sentim, del moment en què ens trobem i de les expectatives que ens generem.
Quan et limiten amb qui et pots relacionar acabes, de forma sorprenentment àgil i eficaç, discernint quines són aquelles persones sense les quals ara mateix no series tu mateixa
I avui ho he vist clar. No. Jo no vull tornar al ritme frenètic d’anar amunt i avall i tenir tota l’agenda absolutament programada; m’agrada i crec que fins i tot necessito –ara ja sí– saber-me amb la tranquil·litat de casa, de la rutina limitada, de ser conscient que si em sento malament, que si estic trista per exemple, em podré permetre pair l’emoció, tindré l’estona necessària per plorar si cal, per pensar-la i mirar-la; per posar-me una cançó i ballar o fer unes magdalenes, o aquella dutxa d’aigua calenta que em fa sentir tan bé. No vull que em passi això i haver d’anar a un sopar perquè ja fa setmanes que m’hi havia compromès, o aquella reunió que sé que no solucionarà res, que durarà una hora però que m’ocuparà tota la tarda. I és que hi ha una cosa que potser encara és més important: tenir la certesa d’haver trobat la nota afinada i bonica enmig del soroll d’una cançó; he pres consciència de qui és important per mi i qui no ho és tant.
Quan et limiten amb qui et pots relacionar acabes, de forma sorprenentment àgil i eficaç, discernint quines són aquelles persones sense les quals ara mateix no series tu mateixa; amb qui tens una relació d’interdependència; i veus quins vincles es fan més forts i quins es debiliten. I amb qui vols compartir, amb qui necessites fer-ho, qui et posa el camí més fàcil en moments difícils; qui et dona l’empenta, el somriure o la paraula que necessites. Crec que, en el fons, ens trobem amb la nostra essència sense buscar-la, i que el fet d’haver-nos d’adaptar a una nova situació fa que ni tan sols ho hàgim hagut de pensar gaire perquè això s’hagi produït així; ens ha sortit de dins, sense els filtres que sovint venen imposats per la inèrcia del dia a dia.
Així que sí, m’estic sentint lliure en la limitació. En la limitació de moviment, en la restricció; i això és així perquè em començo a sentir lliure de sentir quan vull i com vull, donant espai a que allò que sento, passi, podent mirar-ho i podent actuar en conseqüència. Em sento lliure de les pors que em genero jo mateixa; de no ser qui vull ser, o millor dit, qui soc. Ja no em vull distreure; no vull fer i fer pel neguit que pot generar aturar-se. Vull ser. I això requereix temps i potser la restricció de moviments per no poder fugir –també literalment– i poder quedar-nos amb la profunditat i la qualitat d’allò que és petit però essencial i imprescindible per viure en majúscules.
Ens cal un pla de xoc emocional
Sentir por, ràbia, impotència, desconfiança o desesperança és esgotador per a qualsevol
Maria Rovira Torrens
catorze.cat
La realitat econòmica, social i cultural del país ha canviat, i nosaltres també. Hem canviat la nostra percepció del món, de la vida, de la mort, de les pròpies vulnerabilitats, de la realitat crua que vivim. Hem pres consciència de la fragilitat social en què estem immerses. I prendre consciència de la fragilitat i la vulnerabilitat d’un mateix –i del conjunt de la societat– és un procés de canvi que pot esdevenir dolorós. Perquè pot generar tensions si no s’afronta amb les eines necessàries que sovint desconeixem perquè ningú ens les ha ensenyat. I encara s’accentua més el patiment que genera aquest conflicte intern quan hi ha massa coses que no s’entenen, quan s’hi suma la frustració de sentir i tenir gairebé la certesa que si certes qüestions s’haguessin abordat d’una manera diferent aquest dolor seria menys dolor, aquesta vulnerabilitat seria menys vulnerabilitat i, per tant, aquesta frustració, seria menys frustració. Així podríem viure i no només sobreviure a nivell material i emocional.
Sentir por, ràbia, impotència, desconfiança o desesperança és esgotador per a qualsevol i pot acabar derivant en un sentiment d’apatia i desafecció que, prolongat en el temps, pot produir-nos un trastorn psicològic. Per això no podem mirar a una altra banda, perquè ho sentim, i resistir-nos-hi no farà que aquestes emocions desapareguin, al contrari. I és important repetir-nos sovint que no està ni bé ni malament sentir-nos d’una determinada manera, que allò imprescindible és què en fem, d’això.
Alhora, a la manca de comprensió d’algunes mesures restrictives fruit de la pandèmia, s’hi suma l’impacte mateix d’aquestes en la nostra emocionalitat; que les condicions econòmiques tenen una relació directa amb la salut mental de les persones està a bastament demostrat. Així doncs, és imprescindible que si s’apliquen mesures que van en detriment del sosteniment econòmic de les famílies es garanteixin les ajudes necessàries per assegurar que podrem arribar a final de mes, que podrem viure amb dignitat. Perquè sí, no mentim quan afirmem que la nostra salut mental està en perill des que naixem perquè no ens eduquen per tenir-ne cura. Sovint no sabem què passa dins nostre, ni com podem controlar o tenir mecanismes de protecció per generar-nos benestar, per enfrontar-nos a allò que ens genera dolor, per actuar de manera intel·ligent davant de la dificultat que suposa viure.
La resiliència és la capacitat d’adaptar-nos i sortir reforçades com a persones i col·lectius dels cops que rebem de la vida i del sistema
Se m’accelera el cor, se’m fa un nus a la gola, tinc ganes de plorar, tinc pensaments negatius sobre què vindrà, imagino les imatges i els moments concrets i què farà aquell o aquell altre. Sento por. I què faig? Em quedo paralitzada? Primer, respiro. Després, puc mirar què és el que em genera por. Hi ha una amenaça real? Si és que sí, quines accions puc fer per afrontar aquesta realitat? Puc traçar un camí? Puc demanar ajuda? Si és que no, per quin motiu això em genera por? Quin pensament me la produeix? Quines experiències he tingut abans que fan que ara connecti amb això? I té sentit que ara em torni a passar el mateix o és una construcció meva? Fer-se preguntes i contestar-les, canviar la perspectiva i les accions que fins al moment he utilitzat –i sovint no han funcionat– per donar resposta al que em passa és un procés necessari però que no és gens senzill per a la majoria de nosaltres. Per això, avui, cal parlar de pla de xoc, social i econòmic però també emocional. Cal educar en la resiliència individual i comunitària i, per fer-ho, cal obrir el món que tenim ben endins. La vulnerabilitat és humana, les emocions són imprescindibles; escoltar-les, atendre-les, comprendre-les és més necessari que mai per part de les institucions públiques, per part de les comunitats, per part de les persones que tenim a prop.
La resiliència és la capacitat d’adaptar-nos i sortir reforçades com a persones i col·lectius dels cops que rebem de la vida i del sistema. Per construir-la cal consciència sobre nosaltres mateixes, autonomia emocional, regulació i habilitats per abordar els canvis i conflictes. Això va d’escoltar-se, de sinceritat, d’autoestima, de confiança, d’esperança i d’empatia sobretot. I aquestes emocions es poden aprendre a sentir, de la mateixa manera que aquestes habilitats no les desenvolupem per naturalesa i cal treballar-les per poder-les tenir; perquè, com diu Marina Garcés en un dels seus textos de filosofia de guerrilla, “que passi alguna cosa al llarg de la vida té a veure amb tres potencialitats creatives: la d’obrir (obrir possibilitats de vida que abans no existien), la de significar (produir significats nous o diferents) i la de decidir (prendre una posició que no deixarà les coses tal i com estaven)”, i d’això mateix va la resiliència. Aquesta requereix trobar, també en les nostres emocions, la resposta del que volem canviar, del que necessitem canviar i del que canviarem. I això només ho podem fer en col·lectiu i acompanyades. I sí, aquest és un procés imprescindible per poder dibuixar un present i un futur on el patiment no sigui tant patiment, en el qual puguem promoure l’alegria i en el qual nosaltres siguem subjectes conscients que tinguem la capacitat de generar-nos benestar a nosaltres mateixes i a la gent que ens envolta. Un procés, en definitiva, que ens permeti obrir nous escenaris per sobreviure, però sobretot, per viure.
Los datos preliminares indican que la pandemia originada por el COVID-19 está teniendo repercusiones importantes en la salud mental de las personas. Sin embargo, debemos destacar que a pesar de los múltiples datos publicados hasta la actualidad, todavía no sabemos las consecuencias de la situación actual debido a los cambios generados en las distintas oleadas de la pandemia (este artículo ha sido redactado durante el principio de la quinta oleada en España). Lo que sí podemos afirmar hasta el momento es que se han agudizado los trastornos de salud mental en aquellas personas que ya estaban diagnosticadas. Asimismo, han aparecido más trastornos mentales relacionados con las situaciones de duelos, el incremento del estrés como consecuencia de los problemas sociales, las desigualdades, así como la incertidumbre generada en relación a la falta de perspectivas de futuro.
Así pues, podemos destacar el aumento de pensamientos y conductas suicidas en adolescentes y jóvenes (más en las chicas). En adultos este aumento ha sido más frecuente entre aquellos que ya tenían un trastorno mental previo a la pandemia; es decir, depresión, ansiedad generalizada, trastorno de estrés postraumático, crisis de pánico y adicciones a sustancias.
Al mismo tiempo, detectamos un aumento del consumo de sustancias, especialmente el alcohol y los tranquilizantes, así como un consumo problemático de la tecnología digital sobre todo en la infancia y en los jóvenes. Este hecho ha producido un incremento en la adicción a las pantallas especialmente en base el juego y las redes sociales. Finalmente se ha manifestado un aumento de los trastornos de la conducta alimentaria, especialmente en las mujeres jóvenes, también en parte relacionado con el uso de las redes sociales.
Teniendo en cuenta la situación expuesta, en la que vemos como la pandemia ha puesto de relieve la situación de los trastornos de salud mental y de malestar emocional, debemos tener una mirada que nos permita abordar, a medio y largo plazo, esta situación desde una perspectiva preventiva y de abordaje de los trastornos de salud mental, así como de promoción del bienestar emocional.
Así pues, esto requiere distintos ejes de intervención a nivel individual y comunitario en nuestra sociedad. Para hacerlo, uno de los mecanismos que debemos poner en el centro de la política pública es la socialización de la cultura emocional. Ésta debe permitirnos, por un lado, el desarrollo de competencias emocionales que construyan resiliencia individual y comunitaria y por el otro, la detección e intervención ante aquellas personas que necesitan de un acompañamiento individualizado teniendo en cuenta su estado emocional y psicológico.
Cuando hablamos del desarrollo de la resiliencia individual y comunitaria, hablamos de poner las herramientas y estrategias necesarias para que todas las personas tengan las mínimas competencias desarrolladas para poder sostener su día a día, en el marco de una sociedad claramente marcada por un sistema social y económico en el que el individuo y sus necesidades quedan a menudo relegados en un segundo término, pasando por delante la productividad y los beneficios económicos. Este punto es importante, en tanto que nos hemos olvidado de aquello fundamental; ¿Cómo vivimos, sentimos, pensamos y actuamos las personas? ¿En base a qué lo hacemos? ¿Qué es aquello qué pasa en nuestra interioridad? ¿Cómo padecemos y sostenemos el dolor? ¿Cómo podemos generarnos nosotros mismos nuestro bienestar? Las respuestas a estas preguntas son imprescindibles para la construcción de la resiliencia.
Según Groteberg (2006) la resiliencia es la capacidad que tenemos los individuos para hacer frente a las adversidades de la vida, superarlas e inclusive, ser transformadas por ellas. Al mismo tiempo, debemos hablar de la resiliencia comunitaria, teniendo en cuenta las interacciones psicosociales que nos conforman como individuos en la comunidad; esta relación nos permite desarrollar marcos de actuación conjuntos a partir de los cuales comprender y hacer frente a nuestra realidad en un marco de creencias y vivencias compartido. Debemos añadir que existen distintas fases en la resiliencia, de la misma manera que debemos ser conscientes de que la construcción de la resiliencia es un proceso que se hace a lo largo de la vida.
De este modo, existe una primera fase imprescindible que es el desarrollo de herramientas y competencias emocionales previas a las situaciones de conflicto, a las catástrofes, que se pueden producir; es aquí cuando trabajamos las competencias emocionales como la consciencia emocional, la regulación, la autonomía, las competencias sociales y las habilidades para la vida y el bienestar; desarrollamos en nosotros y en nuestra comunidad personas capacitadas emocionalmente para abordar las situaciones difíciles que puedan venir.
Una segunda fase, es cuando se vive la situación conflictiva, complicada o de catástrofe en la que desplegamos todas estas competencias. Este hecho nos permite abordar de una forma más inteligente emocionalmente (y, por lo tanto, menos dañina a nivel emocional y psicológico) estas situaciones.
Finalmente, la tercera fase es aquella en la que después de haber hecho frente a la situación, podemos extraer los aprendizajes de cómo hemos actuado, de cómo lo hemos vivido, en qué podemos mejorar y qué hemos hecho correctamente. Hacer este proceso es lo que nos permite decir que salimos reforzados de esta situación; aprendemos para poder tener nuevas perspectivas de cuestiones a desarrollar individual y colectivamente, cambiamos y mejoramos nuestras capacidades.
Así pues, el reto que tenemos como sociedad es inmenso si queremos sentar las bases para poder generar personas y comunidades resilientes, siendo esta capacidad aquella que puede generar herramientas para prevenir trastornos de salud mental y fortalecer nuestro bienestar emocional de forma individual y comunitaria.
Bibliografía
Fernández-Aranda F, Casas M, Claes L, Bryan DC, Favaro A, Granero R, Gudiol C, Jiménez-Murcia S, Karwautz A, Le Grange D, Menchón JM, Tchanturia K, Treasure J. COVID-19 and implications for eating disorders. Eur Eat Disord Rev. 2020 May;28(3):239-245. doi: 10.1002/erv.2738. Gracia R, Pamias M, Mortier P, Alonso J, Pérez V, Palao D. Is the COVID-19 pandemic a risk factor for suicide attempts in adolescent girls? J Affect Disord. 2021 May 27;292:139-141. doi: 10.1016/j.jad.2021.05.044. Epub ahead of print. PMID: 34119869. Mortier P, Vilagut G, Ferrer M, Alayo I, Bruffaerts R, Cristóbal-Narváez P, Del Cura-González I, Domènech-Abella J, Felez-Nobrega M, Olaya B, Pijoan JI, Vieta E, Pérez-Solà V, Kessler RC, Haro JM, Alonso J; MINDCOVID Working group; MINDCOVID Working group. Thirty-day suicidal thoughts and behaviours in the Spanish adult general population during the first wave of the Spain COVID-19 pandemic. Epidemiol Psychiatr Sci. 2021 Feb 17;30:e19. doi: 10.1017/S2045796021000093. PMID: 34187614; PMCID: PMC7925988. Puig, G., & Rubio, J. L. (2011). Manual de resiliencia aplicada (1.ª ed., p. 43). Barcelona: Gedisa.
Com és una vila pel benestar emocional? L’experiència de Breda
Cultura Emocional Pública
abr. 21, 2022
Benestar emocional,
Viles pel benestar
Us imagineu viure en un poble que posi el benestar emocional de les seves habitants al centre? Que generi espais i estructures comunitàries on puguem aprendre a mirar-nos, a saber allò que ens passa; a compartir experiències, vivències, emocions entre nosaltres.
Que trobem en aquest espai, un espai de cures i al mateix temps un lloc per a partir del qual generar activitats pel conjunt de les veïnes del poble; per parlar, gestionar, pensar i veure què podem fer amb allò que ens afecta en el nostre dia a dia i al mateix temps allò que necessitem per sentir-nos bé. Per compartir la nostra realitat més intima per poder afrontar la nostra quotidianitat amb un major benestar emocional. Per aprendre a relacionar-nos amb nosaltres mateixes i amb la resta de manera curosa, tenint en compte la nostra emocionalitat. Doncs aquest projecte existeix! Breda és un dels pobles que s’està desenvolupant un col·lectiu “Breda Vila pel Benestar”.
El projecte el forma un col·lectiu transversal de bredencs i bredenques que, des de diferents àmbits, treballen en fer extensiu a tota la comunitat el foment de la intel·ligència emocional. Es tracta d’oferir eines al conjunt de la població per fer la vida quotidiana més emocionalment sana i equilibrada, treballant aspectes com l’empatia i reaccionar d’acord a la raó i no sota impulsos emocionals a les diferents situacions que ens podem trobar a diari i poden afectar el nostre benestar emocional. Per a fer possible això, des del 2016 treballem conjuntament un equip de Cultura Emocional Pública i agents comunitaris de Breda per a desenvolupar en primer lloc, les seves competències emocionals i en segon lloc accions per a dur a terme en el si del municipi per fer arribar aquestes eines al conjunt del poble.
Llibre ‘Retos para el bienestar social y emocional’
Capítol: Agentes sociales para el bienestar emocional comunitario (Mireia Cabero Jounou i Maria Rovira Torrens)
Edición: Julio 2022
Nº de páginas: 272 págs.
ISBN: 978-84-9987-227-8
SBN Digital: 978-84-9987-228-5
Cuadernos de Pedagogía
Partint d’un enfocament pragmàtic es pretenen visibilitzar noves perspectives, mostrar aplicacions reals, així com les possibilitats de l’educació emocional en contextos diversos, a les aules i més enllà… Aplicació de la intel·ligència emocional a pràctiques concretes en camps com la orientació escolar a la presa de decisions o la seva aplicació didàctica en altres àmbits com la música o l’educació física. Un exercici de projecció per estendre la intel·ligència emocional a nous contextos.